Arxiu de la categoria: Reflexions EF

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

DESLLETAR EN MOMENTS DE CONFINAMENT?

Un altre dels temes estrella durant aquests dies de confinament és el tema del deslletament.

Tot i que amb les mares del grup de grans (divuit mesos-tres anys) ja feia temps que volíem dedicar una sessió a aquest tema, ara més que mai sorgia la necessitat de fer-ho. Per una banda perquè els infants estan més demandants, i per altra banda perquè sembla tenim més temps per a poder fer-ho.

Va ser una trobada molt bonica, on vam poder compartir els sentiments, les pors i la teta.

Així que avui us volem compartir aquelles reflexions sobre el deslletament que vam tenir.

Sabem que en aquests dies la demanda de teta ha augmentat per part dels nostres fills i filles.

De la mateixa manera que nosaltres estem més inquiets i preocupats, ells també ho estan… i demanen teta. I de la mateixa manera que nosaltres estem més avorrits i angoixats i fem més viatges a la nevera, els nostres infants fan més teta…

Amamantar por primera vez

La teta és molt més que aliment pel cos. La teta alimenta el cor i regula les emocions dels més petits. La teta calma els nervis, i sobretot dona seguretat; què en els temps que estem vivint tant necessitem.

Sabem que la llet materna té molts beneficis per als petits i no tan petits, però que passa quan les mares sentim que ja no podem més, que estem cansades i esgotades, quan comencem a dubtar si volem seguir alletant?

Fa molts anys que acompanyo mares en la lactància, i crec que el més important és poder donar a les mares tota la informació que necessitin a cada pas, perquè així elles mateixes puguin decidir que volen fer i com ho volen fer. Elles són les úniques que poden connectar amb les seves necessitats reals i les dels seus fills i filles. I aquesta per a mi, és la millor combinació per a poder prendre una decisió.

Així què, si ens trobem en aquest moment de sentir-nos angoixades i molt demandades per alletar, és moment de revisar algunes coses, i decidir que volem fer. No podem oblidar que la lactància és cosa de dos, i que per tant qualsevol dels dos podem decidir en quin moment posar-hi el final.

Hem de respectar als nostres infants, però també ens hem de respectar a nosaltres mateixes, la lactància no ha de ser viscuda com una obligació ni com un sacrifici.

El deslletament és un procés que sovint ens connecta amb sentiments contradictoris, gaudim de donar teta i volem seguir, i alhora rebutgem donar la teta i volem deixar-ho ja…

Deslletar requereix un temps previ per a poder reconèixer el nostre desig com a mares i dones i poder respectar-lo.

Continua la lectura de REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: SORTIM A PASSEJAR!

A l’Espai Familiar del Verdum mantenim contacte amb les famílies virtualment. Ens trobem davant les pantalles dels nostres ordinadors, mòbils, tauletes… I anem compartint, amb la resta de famílies, com estem vivint aquesta situació excepcional. Davant les necessitats i demandes de les mares i pares dels dos grups que acompanyem, mirem d’oferir respostes, recursos i idees que ajudin a fer aquests dies més lleugers i que ajudin, com sempre hem fet, a seguir caminant per aquest preciós procés que anomenem criança.

En aquesta línia, el passat dijous vam comptar amb la Cristina Rey, infermera de l’Agència de Salut Pública que es va oferir a resoldre els nostres dubtes. D’entrada, volem agrair la seva disponibilitat, el seu temps i dedicació. I també, tots els seus consells i recomanacions. Directes i clars. Moltes gràcies Cristina per a confiar que tots i totes volem protegir als nostres infants i per tant no volem arriscar-nos ni exposar-nos. Gràcies per a confiar en el fet que cada família valorarà el que és millor pel benestar del seu infant.

Quines mesures hem de prendre a l’hora de sortir al carrer, amb infants, i a l’hora d’entrar a casa?

La Cristina ens va oferir els consells, que segons el seu criteri, hem de tenir en compte:

Mascaretes: Es recomanen a partir dels tres anys, sempre que l’infant les toleri i no es pugui garantir la distància de seguretat. Ella ens comenta que sinó trobem ningú i estem a l’aire lliure podrien anar sense mascareta. Sempre però, les hem de portar en una bossa amb nosaltres. Però, si és important, posar-les quan no podem assegurar la distància de seguretat o entrem en algun lloc tancat (botiga, CAP…)

Guants: Ens comenta que no és partidària perquè en molts casos els estem utilitzant inadequadament. Proposa fer-los servir només en moments puntuals, i sobretot quan hem de tocar les superfícies o coses, com ara quan anem a comprar, això vol dir en entrar a la botiga i treure’ls en sortir.

Rentar-se les mans: Segueix sent el més important. En sortir de casa i en arribar. Amb aigua i sabó, a consciència, repassant cada centímetre de la mà. I en acabat, aconsella una solució hidroalcohòlica, per a desinfectar.

Continua la lectura de Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

Reflexions: Límits que cuiden

Des de l’Espai Familiar treballem per acompanyar a les famílies durant el procés de criança, i en aquests dies de confinament les mares i pares comparteixen amb nosaltres que els nadons i infants estan més inquiets i demandants que abans. De la mateixa manera, que els adults i adultes estem més neguitosos, esgotats i transitant per mil emocions.

Des d’aquí apareix la necessitat de parlar dels límits.

Però per què és important posar límits? Per què són tan necessaris?

Si mirem la definició, els límits són una línia real o imaginaria que marca el final d’una superfície o cos. El món que ens envolta està ple de límits, nosaltres com a éssers humans també. Els límits són necessaris per a la vida, per tenir seguretat i per a poder conèixer i relacionar-nos amb el món i les persones que ens envolten.

Posar límits és cuidar dels nostres fills i filles. És part de la nostra tasca, la nostra responsabilitat com a pares i mares.

Podríem pensar que no posar límits, als nostres fills i filles, els farà més lliures i feliços; però això està totalment lluny de la realitat. Fer això seria caure en el llibertinatge, i en l’abandonament dels nostres fills/es. Se sentirien perduts. La llibertat necessita límits.

Tots i totes coincidim que la tasca de posar límits de manera amorosa i cuidada és un dels grans reptes per als pares i mares. Però el món està ple de límits, i aprendre a confrontar-los és senyal d’un desenvolupament saludable de l’infant.

Els nens i nenes necessiten assegurar i reassegurar els límits per a seguir avançant. Si entenem aquest procés com una eina més del desenvolupament, ens serà més fàcil acompanyar als nostres infants.

Quan comencem a posar límits?

I la resposta és: Som límit, vivim en els límits, així que sempre posem límits. Però, segurament fins que els nostres infants no comencin a confrontar-los, no ens adonarem que hem de treballar la manera de posar-los. I aquí comença la feina, la dificultat. Perquè se’ns mouen i desperten moltes emocions.

Posem atenció també per recordar que els nostres infants aprenen de nosaltres. Aprenen del que fem, i no tant del que diem.

I no ens volem oblidar el que ens sembla molt important: Estem limitant l’acció, no a l’infant. Hem de poder veure als nostres fills, més enllà del que hagi passat. I a ells els ha d’arribar aquesta diferenciació: “T’estimo, però el que has fet no t’ho deixo fer, perquè et cuido”.

Aquesta situació és excepcional.

Tot i que tenim estones precioses amb els nostres infants, i ens podem sentir agraïdes per poder baixar el ritme i compartir dies sencers gaudint al màxim d’aquesta situació, també reconeixem que en molts casos i moments estem tots i totes al límit (emocionalment, mentalment i físicament), sobretot a mesura que passen les setmanes.

Com és normal, no sempre estem relaxats i presents per a poder acompanyar i limitar de manera acurada. I, com dèiem, en aquests dies excepcionals, encara menys. La intensitat que estem vivint fa que se’ns disparin els dubtes i les alertes. Tenim por a ser massa estrictes, o potser massa tous. També observem que, a vegades, posem els límits enfadats, potser cridem… Ens molesta que no ens facin cas. Ens esgota haver de repetir mil vegades el mateix. No és fàcil aguantar moltes estones de plors i rebequeries. Per això, a vegades cedim. I quan ho fem, carreguem contra els nens i les nenes. I després, arriba la culpa, sempre atenta per trobar una escletxa per a on colar-se.

Aquesta situació excepcional també ens permet, si volem, ser flexibles amb alguns límits, és a dir, fer una “tregua” amb alguna norma. Aquí estarien recollits aquells límits que no són vitals. Quan diem ser més flexibles, no ens referim a mantenir un límit o cedir, sinó a revisar aquells límits (normes) familiars que hem decidit els adults i adaptar-los a la situació actual.

Per exemple: A casa nostra no saltem al llit. Aquests dies, deixant molt clar que només serà mentre duri el confinament, poden saltar. Hem valorat que era molt més important el moviment dels nostres fills que el matalàs. Quan tornem al carrer, als parcs, a les places… a casa no saltaran al llit.

Com posem els límits?

Compartint amb les famílies, intentem reflexionar sobre el nostre dia a dia, no per a sentir-nos culpables i malament, sinó per a tenir la possibilitat de revisar el què fem i com ho fem.

Coincidim que fem servir massa la paraula. Hem de recordar que els infants ens escolten dos segons i desconnecten, les paraules són dels adults.

Si fem servir la paraula, el missatge ha de ser curt, clar i concís. Sobretot amb els infants més petits. També és important posar-nos a la seva alçada i mirar-lo als ulls. D’aquesta manera, sabrem que ha connectat amb nosaltres i ells ens sentiran a prop.

El límit també el podem posar físicament, amb el nostre cos.

També és molt important entendre que el límit que posem, ha de respondre a l’edat de l’infant i a la seva necessitat evolutiva.

Per exemple: El nostre infant té una fixació amb la porta de la nevera. La vol obrir. Li diem que no. Li tornem a dir que no… Li expliquem que els aliments es faran malbé… I seguim amb llargues argumentacions… Bàsicament el que passarà és que ens anirem cansant i probablement enfadant. Aquí podem fer ús del límit corporal, és a dir, posar la mà a la porta de la nevera o posar-nos nosaltres davant de la nevera per a no deixar-li obrir la porta.

D’aquesta manera l’infant rep el missatge molt més clar, una paraula acompanyada del nostre cos.

Des d’on posem el límit? Com estem, emocionalment, quan ho fem?

La nostra manera d’estar en el límit és clau, hem de sentir que allò que diem té coherència per nosaltres.És a dir, què el que diem, fem i sentim van en la mateixa direcció.

Continua la lectura de Reflexions: Límits que cuiden