Reflexions: Límits que cuiden

Des de l’Espai Familiar treballem per acompanyar a les famílies durant el procés de criança, i en aquests dies de confinament les mares i pares comparteixen amb nosaltres que els nadons i infants estan més inquiets i demandants que abans. De la mateixa manera, que els adults i adultes estem més neguitosos, esgotats i transitant per mil emocions.

Des d’aquí apareix la necessitat de parlar dels límits.

Però per què és important posar límits? Per què són tan necessaris?

Si mirem la definició, els límits són una línia real o imaginaria que marca el final d’una superfície o cos. El món que ens envolta està ple de límits, nosaltres com a éssers humans també. Els límits són necessaris per a la vida, per tenir seguretat i per a poder conèixer i relacionar-nos amb el món i les persones que ens envolten.

Posar límits és cuidar dels nostres fills i filles. És part de la nostra tasca, la nostra responsabilitat com a pares i mares.

Podríem pensar que no posar límits, als nostres fills i filles, els farà més lliures i feliços; però això està totalment lluny de la realitat. Fer això seria caure en el llibertinatge, i en l’abandonament dels nostres fills/es. Se sentirien perduts. La llibertat necessita límits.

Tots i totes coincidim que la tasca de posar límits de manera amorosa i cuidada és un dels grans reptes per als pares i mares. Però el món està ple de límits, i aprendre a confrontar-los és senyal d’un desenvolupament saludable de l’infant.

Els nens i nenes necessiten assegurar i reassegurar els límits per a seguir avançant. Si entenem aquest procés com una eina més del desenvolupament, ens serà més fàcil acompanyar als nostres infants.

Quan comencem a posar límits?

I la resposta és: Som límit, vivim en els límits, així que sempre posem límits. Però, segurament fins que els nostres infants no comencin a confrontar-los, no ens adonarem que hem de treballar la manera de posar-los. I aquí comença la feina, la dificultat. Perquè se’ns mouen i desperten moltes emocions.

Posem atenció també per recordar que els nostres infants aprenen de nosaltres. Aprenen del que fem, i no tant del que diem.

I no ens volem oblidar el que ens sembla molt important: Estem limitant l’acció, no a l’infant. Hem de poder veure als nostres fills, més enllà del que hagi passat. I a ells els ha d’arribar aquesta diferenciació: “T’estimo, però el que has fet no t’ho deixo fer, perquè et cuido”.

Aquesta situació és excepcional.

Tot i que tenim estones precioses amb els nostres infants, i ens podem sentir agraïdes per poder baixar el ritme i compartir dies sencers gaudint al màxim d’aquesta situació, també reconeixem que en molts casos i moments estem tots i totes al límit (emocionalment, mentalment i físicament), sobretot a mesura que passen les setmanes.

Com és normal, no sempre estem relaxats i presents per a poder acompanyar i limitar de manera acurada. I, com dèiem, en aquests dies excepcionals, encara menys. La intensitat que estem vivint fa que se’ns disparin els dubtes i les alertes. Tenim por a ser massa estrictes, o potser massa tous. També observem que, a vegades, posem els límits enfadats, potser cridem… Ens molesta que no ens facin cas. Ens esgota haver de repetir mil vegades el mateix. No és fàcil aguantar moltes estones de plors i rebequeries. Per això, a vegades cedim. I quan ho fem, carreguem contra els nens i les nenes. I després, arriba la culpa, sempre atenta per trobar una escletxa per a on colar-se.

Aquesta situació excepcional també ens permet, si volem, ser flexibles amb alguns límits, és a dir, fer una “tregua” amb alguna norma. Aquí estarien recollits aquells límits que no són vitals. Quan diem ser més flexibles, no ens referim a mantenir un límit o cedir, sinó a revisar aquells límits (normes) familiars que hem decidit els adults i adaptar-los a la situació actual.

Per exemple: A casa nostra no saltem al llit. Aquests dies, deixant molt clar que només serà mentre duri el confinament, poden saltar. Hem valorat que era molt més important el moviment dels nostres fills que el matalàs. Quan tornem al carrer, als parcs, a les places… a casa no saltaran al llit.

Com posem els límits?

Compartint amb les famílies, intentem reflexionar sobre el nostre dia a dia, no per a sentir-nos culpables i malament, sinó per a tenir la possibilitat de revisar el què fem i com ho fem.

Coincidim que fem servir massa la paraula. Hem de recordar que els infants ens escolten dos segons i desconnecten, les paraules són dels adults.

Si fem servir la paraula, el missatge ha de ser curt, clar i concís. Sobretot amb els infants més petits. També és important posar-nos a la seva alçada i mirar-lo als ulls. D’aquesta manera, sabrem que ha connectat amb nosaltres i ells ens sentiran a prop.

El límit també el podem posar físicament, amb el nostre cos.

També és molt important entendre que el límit que posem, ha de respondre a l’edat de l’infant i a la seva necessitat evolutiva.

Per exemple: El nostre infant té una fixació amb la porta de la nevera. La vol obrir. Li diem que no. Li tornem a dir que no… Li expliquem que els aliments es faran malbé… I seguim amb llargues argumentacions… Bàsicament el que passarà és que ens anirem cansant i probablement enfadant. Aquí podem fer ús del límit corporal, és a dir, posar la mà a la porta de la nevera o posar-nos nosaltres davant de la nevera per a no deixar-li obrir la porta.

D’aquesta manera l’infant rep el missatge molt més clar, una paraula acompanyada del nostre cos.

Des d’on posem el límit? Com estem, emocionalment, quan ho fem?

La nostra manera d’estar en el límit és clau, hem de sentir que allò que diem té coherència per nosaltres.És a dir, què el que diem, fem i sentim van en la mateixa direcció.

És important ser conscient del nostre estat emocional, que possiblement ara, en aquest estat de confinament estigui més a flor de pell. I adonar-nos com és de diferent quan posem un límit des d’un estat de calma a quan ho fem esgotades i estressades.

A vegades, anem cedint, anem permetent, anem deixant, a contracor, i arriba un moment que esclatem. I cridem. Aquí ens hem reconegut moltes famílies.

També coincidim que en alguns casos se’ns desperta la nostra ferida d’infància, i compartim com ens posaven els límits a nosaltres. Comprenent la dificultat de fer les coses de manera diferent a com les hem viscut, perquè desaprendre les creences i les nostres maneres de fer, no és una tasca fàcil.

Per això és important revisar com estem nosaltres davant els límits, Què sentim quan a nosaltres adults i adultes, els altres o la vida, ens posen un límit?, Com reaccionem?

Revisar també com ens sentim nosaltres a l’hora de posar un límit. Observar si ens sentim culpables, o malament perquè sentim que estem perjudicant o fent infeliços als nostres fills i filles… Està bé posar atenció i mirada per a poder trencar alguns patrons o creences que poden ser limitants.

Per aquestes raons considerem que és important que posem consciència del que fem i de com ho fem, per a poder anticipar-nos i posar un límit cuidat.

Els nens han de saber i sentir que allò que diem és coherent per a nosaltres, que neix amb la intenció de cuidar-los i que ens sentim segures, tranquil·les i disponibles.

Si ens sentim superades, si intuïm que estem arribant al nostre límit hem de demanar ajuda i suport a la nostra parella, si tenim, o a algun amic/ga. Delegar mentre renovem forces. Aquí volem reconèixer a tots els pares i a totes les mares per la seva capacitat d’amor. La criança, sense tribu que ens faci costat, que ens acompanyi i ens sostingui, és una feina molt esgotadora. I, per tant, comprendre que anem aprenent a cada passa, que ens equivocarem. I que d’això es tracta. Cuidem-nos, estimant-nos molt i reconeixent-nos com a les millors mares i els millors pares dels nostres infants.

Com reaccionen els infants davant dels límits?

Cada infant i cada situació és diferent: poden reaccionar rient, fugint, no fent cas, posant-se tristos, plorant, explotant (rebequeria)… Hem de poder acollir totes les emocions i sentiments. Sense judici ni interpretacions.

Hem de poder validar aquestes emocions que sorgeixen davant la confrontació amb els límits. Perquè sàpiguen que els seus sentiments tenen cabuda, i que els hi donem espai per expressar el que senten, el que no els agrada. Els nostres fills i filles han de poder sentir que els estimen globalment.

I no hem d’oblidar que els infants s’han de sentir segurs i confiats, per a mirar de transgredir un límit.

Quan posem un límit, sigui verbal o físic, poden passar vàries coses. Reprenem l’exemple de la nevera on l’infant volia obrir la porta, i nosaltres dèiem que no.Per una banda, pot passar que aquest l’infant estigués investigant els límits, pot entendre que això no es pot fer, i deixar de fer-ho i seguir amb una altra cosa.

Però si l’infant necessita desfogar-se, probablement seguirà intentant obrir la nevera. Es trobarà, una vegada i una altra, amb la nostra resistència. I arribarà la descàrrega, seguida del plor guaridor, i més endavant de l’estat de relaxació. També sentirem com l’infant, a la seva manera, ens agraeix el procés.

També pot passar que l’infant obeeixi sense més, que no s’oposi. I aquí ens sembla molt important recalcar que els infants no han d’obeir per agradar a l’adult o per por a la resposta adulta. Perquè a vegades es creen dinàmiques de xantatge emocional i abús, que pot ser molt subtil i que no ajuda al desenvolupament saludable dels infants.

Què passa quan no podem sostenir la resposta dels nostres fills/es?

Hem comentat que els límits fan mal. Tot i que és difícil, hem de comprendre que els nostres infants es trobaran amb situacions doloroses i frustrants. No podem evitar-ho. Però si podem acompanyar les seves emocions.

Intentar acontentar constantment al nen o nena, provant d’esquivar situacions doloroses, només farà que aquest/a cada vegada sigui més exigent. I ho serà perquè ens demana a crits que limitem algun dels seus desitjos.

Hem de poder veure aquestes expressions emocionals, en especial els plors i les rebequeries, com una oportunitat de descarregar allò que els incomoda. I comprendre que si nosaltres distraiem aquesta descàrrega, l’únic que estem fent és deixar que el nen/a acumuli el que li està passant i que continuï buscant excuses o raons per deixar sortir el seu malestar.

Perquè els infants acumulen necessitats no satisfetes i emocions que no saben gestionar, hi han de poder treure-les per retornar a l’equilibri psico-emocional. A mesura que van creixent, els nens i nenes van trobar altres formes d’expressar el que senten, posant paraules…

Com llegim la resposta del nostre fill/a davant del límit?

Seria bo, prendre consciència que davant la resposta del nostre fill/a a un límit, normalment la nostra ment adulta, interpreta aquesta resposta. I el nostre acompanyament depèn totalment de com ho interpretem. Podem pensar que ens estan reptant, o desafiant, que no volen obeir, que s’estan portant malament, que ens volen fer enfadar… Però realment estan fent això?

Si podem observar-los de la manera més objectiva, si deixem de banda el que ens mou emocionalment i simplement els mirem… Que observem? Un nen o nena que ho està passant molt malament, i que no té altres recursos. No sap, ni pot fer-ho d’una altra manera.

Com acompanyem la resposta del nen/a davant el límit?

Després de reflexionar amb les famílies vam concloure que…

Hem de poder veure els nostres fills i filles més enllà del que està passant o la seva resposta.

Hem de poder connectar amb ells i adonar-nos del seu malestar intern.

Hem de poder estar tranquils i presents, amorosos, comprensius i molt respectuosos.

Observar el problema des de la distància, sense jutjar ni menysprear.

Acompanyar-los, sense voler aturar ni distreure el que estan sentint.

Simplement connectar, veure’ls i estar molt atentes i a prop.

No oblidem mai que POSAR UN LÍMIT, ÉS UN ACTE D’AMOR.

(També serveix per a nosaltres, adults i adultes).

Gràcies per llegir-nos,

Nur i Eva

Espai Familiar Verdum

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.