Arxiu d'etiquetes: Espai Familiar Verdum

Espai Familiar Verdum 2022

Com cada curs iniciem l’Espai Familiar de Verdum, enguany fem Espai Familiar 0-3 anys en horari de matins, dilluns, dimecres i divendres de 10h a 12h.

I les tardes de dilluns i dimecres de 17h a 18:30h Espai Familiar +3 per compartir una estona en família.

Encara queden places lliures! Us esperem!

Més informació sobre el projecte d’Espai Familiar:


Espai Familiar Verdum – Curs 21-22

Des de l’Espai Familiar de Verdum, estem preparant l’activitat per tal d’oferir, un any més, acompanyament a la criança per a persones a càrrec d’infants.

La nostra tasca consisteix en preparar un espai adaptat per les necessitats de les diferents etapes dins la franja de la petita infància (0-3 anys), amb activitats i propostes pels infants, a la vegada que les persones adultes poden compartir experiències, neguits, vivències i emocions amb la resta de famílies.

La finalitat del projecte és que les famílies es donin suport les unes amb les altres, que neixi la xarxa, la comunitat, i d’aquesta manera, la criança es visqui amb l’ajuda i el sosteniment del grup.

Sabem que la criança és una etapa molt bonica, però també molt intensa i difícil, i és per això que el projecte és un recurs necessari, ara més que mai.

Per adaptar-nos a les mesures COVID, vam baixar la ràtio a 6 unitats familiars (nadó/infant-adult/a), durant el curs passat, i reprendrem l’activitat amb aquestes mateixes condicions.
Per tal de donar suport al màxim de famílies, tenim la intenció d’oferir 4 grups a la setmana, i així cobrir al màxim la demanda del territori.

Per inscriure’us podeu adreçar-vos a:
info@pcverdum.org Telèfon: 93 3592269 // 93 3500915

Contes a Cau d’Orella – Espai familiar Verdum

Des de l’Espai Familiar de Verdum i la Biblioteca de les Roquetes, us fem arribar el primer conte d’aquest curs, del projecte “Contes a Cau d’Orella” que tracta sobre els fascinant món de les rebequeries dels infants.

Us esperem aquest dijous 26 de novembre a la Biblioteca les Roquetes (Via Favència, 288B) de 10h a 12h, per compartir experiències i sentiments al voltant de les rebequeries.

Esperem que us agradi tant com a nosaltres!

Espai Familiar Verdum!

Inici nou curs Espai Familiar Verdum

L’Espai Familiar Verdum inicia el curs 2020-2021!

L’Espai Familiar de Verdum és un espai on compartir inquietuds, necessitats, jugar… passar estona amb altres famílies amb infants de 0 a 3 anys amb l’acompanyament de dues persones professionals de l’educació i la infància. Ens trobem tots els dimecres, dijous i divendres de 10h a 12h al Casal Cívic Verdum (c/Luz Casanova, 8-10 bxs.). Us esperem!!

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: LA MORT, EL DOL I LA INFÀNCIA

Ara fa unes setmanes, una de les nostres famílies explicava que l’àvia de la seva parella havia mort, i que davant d’això es trobava amb alguns dubtes de com afrontar i acompanyar la mort, l’absència i la pèrdua amb la seva filla petita de tres anys.

La mort, molt present en aquest temps de confinament, (sempre) és un tema del qual parlem poc. Possiblement només quan ja la tenim molt a prop i ens donem el permís de pensar-la.

A l’Espai Familiar Verdum tenim la sort d’estar rodejades de grans professionals que sempre estan disposats a compartir la seva saviesa i expertesa.

En aquest cas vam demanar suport a l’Ariadna Salvago, infermera especialista en acompanyament al final de la vida i el dol.

L’Ariadna és una persona molt propera i amorosa, que va estar amb nosaltres durant un matí i ens va donar llum a moltes preguntes.

Parlàvem amb l’Ariadna que la mort encara és un tema tabú en molts sectors de la nostra societat, però és necessari poder parlar d’ella i donar-li visibilitat. Integrar-la com a part de la vida, i del seu cicle natural.

Tenim molt a fer encara com a societat, però professionals com ella que parlen amb tanta humanitat, sentit i amor, ens poden ajudar a obrir camí.

Tal com explicava ella, tots en algun moment de la nostra vida hem estat davant la mort i en situacions de dol. I sabem que la mirada i atenció que posi l’adult a la mort i a la seva vivència, és la que ajudarà a l’infant a poder integrar-la dins seu. A poder veure la mort com a part natural de la vida, i no com una mala jugada o un destí fatal.

PERÒ, COM PODEM AJUDAR ALS NOSTRES INFANTS A NATURALITZAR LA MORT?

Per una banda explicava que és important parlar amb els infants abans que arribi la pèrdua d’algun ésser estimat del nostre entorn. Podem per exemple mirar la natura, les plantes i els animalons que hi ha i els seus cicles vitals… Aprofitar aquests moments i situacions que vagin apareixent, per parlar-ne de manera natural.

Això si, sempre donant la informació justa, “a la carta” com ella ens explica. Perquè la comprensió de la mort i el seu significat es va donant de manera evolutiva al llarg de la vida. Per això hem d’ajustar les nostres respostes a les seves preguntes, veure que volen saber, per no donar ni avançar més informació de la que puguin entendre.

També seria bo reflexionar sobre les nostres primeres experiències de pèrdua, i veure com ens van informar, si ens van deixar participar en els rituals d’acomiadament o inclús veure si ens van allunyar amb la idea de protegir-nos. Perquè això també ens ajudarà a saber com estem nosaltres davant la mort. Sabem, com ja ho hem parlat amb altres temes de la criança, que el nostre sentiment i el que hem viscut com a infants, influeix en la criança i l’acompanyament dels nostres fills i filles.

Durant els dos primers anys de vida els infants reaccionen a l’estat emocional dels adults davant la pèrdua d’un ésser estimat. Per això poden estar més inquiets i expressar el que senten a través d’accions, perquè encara no hi ha paraules suficients. També poden estar més irritables i amb alteracions de la son o la gana.

Pensar que els infants petits no viuen el dol és un mite, i és important donar-los l’espai que ells també necessiten.

En el seu món infantil la mort és l’absència de la persona, i per això poden sentir-se intranquils en la separació de la mare o el pare.

És important que en aquesta etapa la presència de l’adult sigui serena, i en el cas que la situació no ho permeti, i la mare o el pare estiguin anegats per l’emoció, és recomanable buscar algun altre adult de referència que pugui oferir suport i sostenir a l’infant.

No es tracte d’amagar el nostre dolor, podem posar paraules i compartir-lo amb ells, però intentant no desbordar-nos, perquè els infants es podrien espantar. Si els parlem de les nostres emocions, els ajudem al fet que ells també puguin fer, perquè, sabem, ens imiten.

Entre els 3 i 5 anys, els infants van integrant altres conceptes de la mort, com per exemple la seva irreversibilitat. Aquest concepte és important i hem de tenir-lo present per no crear falses expectatives.

També en aquesta edat podem veure com en el seu afrontament poden plorar molt i després estan bé, i és perquè els infants en aquesta etapa encara no poden sostenir el dolor per un temps massa llarg. Encara estan molt connectats amb el present i viuen l’ara a cada instant.

L’Ariadna ens explica que en aquesta edat, és normal que preguntin moltes vegades quan tornarà la persona que ha mort i que necessitin escoltar el nostre missatge moltes vegades fins a poder assimilar-lo.

A través del joc (sovint) també podem veure com els infants estan integrant aquest concepte, i podem obtenir informació de com estan emocionalment només observant les estones en les que apareix el joc lliure i espontani. Els infants, des del joc, representen el que estan transitant emocionalment.

En aquesta edat que el món encara gira al seu voltant, els infants també poden expressar ràbia perquè la persona que ha mort els ha deixat, por a ser oblidats i por a la mort o a què algú altre pugui morir.

COM DONAR LA NOTÍCIA ALS NOSTRES INFANTS?

L’Ariadna ens compartia que aquest és un moment important del procés de dol, i que era important tenir cura de com fer-ho. A continuació us expliquem els punts clau:

Continua la lectura de REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: LA MORT, EL DOL I LA INFÀNCIA

REFLEXIONS: Confinament i criança

EL CONTROL D’ESFÍNTERS

Bebé en pañales Stock de Foto gratis - Public Domain Pictures

Vam dedicar una de les trobades virtuals que fem amb les famílies de l’Espai Familiar del Verdum, a parlar del control d’esfínters, és a dir, de quina manera acompanyem als infants quan estan preparats per a deixar el bolquer.

Una mare de l’Espai Familiar, la Melissa mare de l’ Ibay, va compartir amb totes i tots nosaltres un enllaç d’un article que ens va agradar molt i és per això que el deixem a sota.

Fem un petit recull de les idees que ens semblen més rellevants:

– L’infant és el protagonista del seu procés.

– No ens hem de deixar guiar per les pors, les comparacions… Cada infant té el seu ritme i el seu moment.

– El control d’esfínters ve marcat pel desenvolupament físic i cognitiu de l’infant. Per tant, no podem decidir nosaltres quan treure-li el bolquer, de la mateixa manera que no podem intervenir i decidir quan un infant ha de caminar.

– Hi ha senyals que ens poden indicar quan un infant comença a estar preparat: Trobar-nos el bolquer eixut, que l’infant verbalitzi que se sent incòmode amb el bolquer…

– El procés és molt llarg, comença molt abans que ens n’adonem.

– Els infants han de viure aquest procés amb molta naturalitat, per tant, sense pressions, ni retrets, ni elogis. Però sí que s’han de sentir acompanyats.

– Els canvis, les situacions noves i estressants (començar l’escola, un germanet…) poden fer que l’infant visqui una regressió en el seu procés.

Bathroom reading | You have my permission to use this photo … | Flickr

Per acabar, volem afegir que la nostra intervenció ha de ser molt acurada. Hem de ser conscients que, un cop estiguin preparats, seran els qui decidiran quan deixar anar i quan retenir. De fet, és de les poques coses que ells poden decidir. Per això, no podem pressionar ni entristir-nos o alegrar-nos dels seus progressos. Això podria entorpir el procés natural i fins i tot, podria donar pas a obstacles d’àmbit emocional.

Nur i Eva,

Espai Familiar Verdum

Més informació:

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

DESLLETAR EN MOMENTS DE CONFINAMENT?

Un altre dels temes estrella durant aquests dies de confinament és el tema del deslletament.

Tot i que amb les mares del grup de grans (divuit mesos-tres anys) ja feia temps que volíem dedicar una sessió a aquest tema, ara més que mai sorgia la necessitat de fer-ho. Per una banda perquè els infants estan més demandants, i per altra banda perquè sembla tenim més temps per a poder fer-ho.

Va ser una trobada molt bonica, on vam poder compartir els sentiments, les pors i la teta.

Així que avui us volem compartir aquelles reflexions sobre el deslletament que vam tenir.

Sabem que en aquests dies la demanda de teta ha augmentat per part dels nostres fills i filles.

De la mateixa manera que nosaltres estem més inquiets i preocupats, ells també ho estan… i demanen teta. I de la mateixa manera que nosaltres estem més avorrits i angoixats i fem més viatges a la nevera, els nostres infants fan més teta…

Amamantar por primera vez

La teta és molt més que aliment pel cos. La teta alimenta el cor i regula les emocions dels més petits. La teta calma els nervis, i sobretot dona seguretat; què en els temps que estem vivint tant necessitem.

Sabem que la llet materna té molts beneficis per als petits i no tan petits, però que passa quan les mares sentim que ja no podem més, que estem cansades i esgotades, quan comencem a dubtar si volem seguir alletant?

Fa molts anys que acompanyo mares en la lactància, i crec que el més important és poder donar a les mares tota la informació que necessitin a cada pas, perquè així elles mateixes puguin decidir que volen fer i com ho volen fer. Elles són les úniques que poden connectar amb les seves necessitats reals i les dels seus fills i filles. I aquesta per a mi, és la millor combinació per a poder prendre una decisió.

Així què, si ens trobem en aquest moment de sentir-nos angoixades i molt demandades per alletar, és moment de revisar algunes coses, i decidir que volem fer. No podem oblidar que la lactància és cosa de dos, i que per tant qualsevol dels dos podem decidir en quin moment posar-hi el final.

Hem de respectar als nostres infants, però també ens hem de respectar a nosaltres mateixes, la lactància no ha de ser viscuda com una obligació ni com un sacrifici.

El deslletament és un procés que sovint ens connecta amb sentiments contradictoris, gaudim de donar teta i volem seguir, i alhora rebutgem donar la teta i volem deixar-ho ja…

Deslletar requereix un temps previ per a poder reconèixer el nostre desig com a mares i dones i poder respectar-lo.

Continua la lectura de REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: SORTIM A PASSEJAR!

A l’Espai Familiar del Verdum mantenim contacte amb les famílies virtualment. Ens trobem davant les pantalles dels nostres ordinadors, mòbils, tauletes… I anem compartint, amb la resta de famílies, com estem vivint aquesta situació excepcional. Davant les necessitats i demandes de les mares i pares dels dos grups que acompanyem, mirem d’oferir respostes, recursos i idees que ajudin a fer aquests dies més lleugers i que ajudin, com sempre hem fet, a seguir caminant per aquest preciós procés que anomenem criança.

En aquesta línia, el passat dijous vam comptar amb la Cristina Rey, infermera de l’Agència de Salut Pública que es va oferir a resoldre els nostres dubtes. D’entrada, volem agrair la seva disponibilitat, el seu temps i dedicació. I també, tots els seus consells i recomanacions. Directes i clars. Moltes gràcies Cristina per a confiar que tots i totes volem protegir als nostres infants i per tant no volem arriscar-nos ni exposar-nos. Gràcies per a confiar en el fet que cada família valorarà el que és millor pel benestar del seu infant.

Quines mesures hem de prendre a l’hora de sortir al carrer, amb infants, i a l’hora d’entrar a casa?

La Cristina ens va oferir els consells, que segons el seu criteri, hem de tenir en compte:

Mascaretes: Es recomanen a partir dels tres anys, sempre que l’infant les toleri i no es pugui garantir la distància de seguretat. Ella ens comenta que sinó trobem ningú i estem a l’aire lliure podrien anar sense mascareta. Sempre però, les hem de portar en una bossa amb nosaltres. Però, si és important, posar-les quan no podem assegurar la distància de seguretat o entrem en algun lloc tancat (botiga, CAP…)

Guants: Ens comenta que no és partidària perquè en molts casos els estem utilitzant inadequadament. Proposa fer-los servir només en moments puntuals, i sobretot quan hem de tocar les superfícies o coses, com ara quan anem a comprar, això vol dir en entrar a la botiga i treure’ls en sortir.

Rentar-se les mans: Segueix sent el més important. En sortir de casa i en arribar. Amb aigua i sabó, a consciència, repassant cada centímetre de la mà. I en acabat, aconsella una solució hidroalcohòlica, per a desinfectar.

Continua la lectura de Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

Reflexions: Límits que cuiden

Des de l’Espai Familiar treballem per acompanyar a les famílies durant el procés de criança, i en aquests dies de confinament les mares i pares comparteixen amb nosaltres que els nadons i infants estan més inquiets i demandants que abans. De la mateixa manera, que els adults i adultes estem més neguitosos, esgotats i transitant per mil emocions.

Des d’aquí apareix la necessitat de parlar dels límits.

Però per què és important posar límits? Per què són tan necessaris?

Si mirem la definició, els límits són una línia real o imaginaria que marca el final d’una superfície o cos. El món que ens envolta està ple de límits, nosaltres com a éssers humans també. Els límits són necessaris per a la vida, per tenir seguretat i per a poder conèixer i relacionar-nos amb el món i les persones que ens envolten.

Posar límits és cuidar dels nostres fills i filles. És part de la nostra tasca, la nostra responsabilitat com a pares i mares.

Podríem pensar que no posar límits, als nostres fills i filles, els farà més lliures i feliços; però això està totalment lluny de la realitat. Fer això seria caure en el llibertinatge, i en l’abandonament dels nostres fills/es. Se sentirien perduts. La llibertat necessita límits.

Tots i totes coincidim que la tasca de posar límits de manera amorosa i cuidada és un dels grans reptes per als pares i mares. Però el món està ple de límits, i aprendre a confrontar-los és senyal d’un desenvolupament saludable de l’infant.

Els nens i nenes necessiten assegurar i reassegurar els límits per a seguir avançant. Si entenem aquest procés com una eina més del desenvolupament, ens serà més fàcil acompanyar als nostres infants.

Quan comencem a posar límits?

I la resposta és: Som límit, vivim en els límits, així que sempre posem límits. Però, segurament fins que els nostres infants no comencin a confrontar-los, no ens adonarem que hem de treballar la manera de posar-los. I aquí comença la feina, la dificultat. Perquè se’ns mouen i desperten moltes emocions.

Posem atenció també per recordar que els nostres infants aprenen de nosaltres. Aprenen del que fem, i no tant del que diem.

I no ens volem oblidar el que ens sembla molt important: Estem limitant l’acció, no a l’infant. Hem de poder veure als nostres fills, més enllà del que hagi passat. I a ells els ha d’arribar aquesta diferenciació: “T’estimo, però el que has fet no t’ho deixo fer, perquè et cuido”.

Aquesta situació és excepcional.

Tot i que tenim estones precioses amb els nostres infants, i ens podem sentir agraïdes per poder baixar el ritme i compartir dies sencers gaudint al màxim d’aquesta situació, també reconeixem que en molts casos i moments estem tots i totes al límit (emocionalment, mentalment i físicament), sobretot a mesura que passen les setmanes.

Com és normal, no sempre estem relaxats i presents per a poder acompanyar i limitar de manera acurada. I, com dèiem, en aquests dies excepcionals, encara menys. La intensitat que estem vivint fa que se’ns disparin els dubtes i les alertes. Tenim por a ser massa estrictes, o potser massa tous. També observem que, a vegades, posem els límits enfadats, potser cridem… Ens molesta que no ens facin cas. Ens esgota haver de repetir mil vegades el mateix. No és fàcil aguantar moltes estones de plors i rebequeries. Per això, a vegades cedim. I quan ho fem, carreguem contra els nens i les nenes. I després, arriba la culpa, sempre atenta per trobar una escletxa per a on colar-se.

Aquesta situació excepcional també ens permet, si volem, ser flexibles amb alguns límits, és a dir, fer una “tregua” amb alguna norma. Aquí estarien recollits aquells límits que no són vitals. Quan diem ser més flexibles, no ens referim a mantenir un límit o cedir, sinó a revisar aquells límits (normes) familiars que hem decidit els adults i adaptar-los a la situació actual.

Per exemple: A casa nostra no saltem al llit. Aquests dies, deixant molt clar que només serà mentre duri el confinament, poden saltar. Hem valorat que era molt més important el moviment dels nostres fills que el matalàs. Quan tornem al carrer, als parcs, a les places… a casa no saltaran al llit.

Com posem els límits?

Compartint amb les famílies, intentem reflexionar sobre el nostre dia a dia, no per a sentir-nos culpables i malament, sinó per a tenir la possibilitat de revisar el què fem i com ho fem.

Coincidim que fem servir massa la paraula. Hem de recordar que els infants ens escolten dos segons i desconnecten, les paraules són dels adults.

Si fem servir la paraula, el missatge ha de ser curt, clar i concís. Sobretot amb els infants més petits. També és important posar-nos a la seva alçada i mirar-lo als ulls. D’aquesta manera, sabrem que ha connectat amb nosaltres i ells ens sentiran a prop.

El límit també el podem posar físicament, amb el nostre cos.

També és molt important entendre que el límit que posem, ha de respondre a l’edat de l’infant i a la seva necessitat evolutiva.

Per exemple: El nostre infant té una fixació amb la porta de la nevera. La vol obrir. Li diem que no. Li tornem a dir que no… Li expliquem que els aliments es faran malbé… I seguim amb llargues argumentacions… Bàsicament el que passarà és que ens anirem cansant i probablement enfadant. Aquí podem fer ús del límit corporal, és a dir, posar la mà a la porta de la nevera o posar-nos nosaltres davant de la nevera per a no deixar-li obrir la porta.

D’aquesta manera l’infant rep el missatge molt més clar, una paraula acompanyada del nostre cos.

Des d’on posem el límit? Com estem, emocionalment, quan ho fem?

La nostra manera d’estar en el límit és clau, hem de sentir que allò que diem té coherència per nosaltres.És a dir, què el que diem, fem i sentim van en la mateixa direcció.

Continua la lectura de Reflexions: Límits que cuiden

REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II)

EL MOVIMENT INFANTIL 0 a 18 mesos

Avui seguirem parlant sobre moviment infantil, però en aquest cas, de les criatures més petites, de 0 a 18 mesos.

La Mireia Garcia Mira ens va acompanyar també amb el grup de famílies amb nadons i ens va ajudar a veure de quina manera podem generar espais de moviment per a ells.

Com ja us vam explicar ahir la Mireia és psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.

Ella ens parla de psicomotricitat relacional, I la defineix, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius, sinó com a moviments naturals i essencials dels nadons en la seva evolució tant emocional com motriu.

Ens va explicar que passar del ventre matern a la verticalitat és un procés molt important, de la mateixa manera que també ho són cadascuna de les etapes d’aquest procés. Els nadons passen d’estar recollits dins l’úter a estar acollits en braços. Després passen a la cintura de l’adult/a i seguidament van de la nostra mà, per acabar fent sols i soles les primeres passes.

Nosaltres, com a mares i pares hem d’acompanyar i potenciar la força innata dels nostres fills i filles i permetre que es vagin separant de nosaltres. Per a poder fer-ho, ells i elles s’han de sentir acceptats i confiança en els adults/es de referència. Aquesta seguretat serà l’impuls que els permetrà anar separant-se per a explorar l’entorn i el món que els envolta. I sabran, gràcies a aquest vincle fort, que poden tornar a nosaltres tantes vegades com ho necessitin, com deia la Mireia, tornar a port, tornar a casa.

Per a afavorir el moviment en aquesta etapa ens adrecem al moviment lliure i a Emi Pikler, qui va apostar per un model en el qual el nadó, al seu propi ritme, aniria conquerint cada nou moviment sense la intervenció de l’adult/a. Tot i que, aquest adult/a, si ha d’estar present per acompanyar emocionalment al nadó i fer-lo sentir segur i estimat.

I com és aquest procés?

La Mireia ens explica que el nadó començaria a terra, cap amunt, i després de molts micromoviments, intents i assajos, aconseguiria donar-se la volta. Un bon dia, després de molts altres intents i assajos que van possibilitant que les cames i els braços de l’infant agafin força, aixecarà el cul… I així, arribarà al gateig, i a sentar-se per ell mateix, a assolir la verticalitat, apuntalant-se amb objectes propers, fins a arribar a mantenir l’equilibri per si sol i fer les primeres passes.

Nosaltres, com a pares i mares, hem de ser pacients. No crear-nos expectatives ni comparar el ritme i els progressos i desenvolupament motriu del nostre nadó amb altres… Entenent que quan el seu cos i la seva ment estiguin preparats, arribarà la conquesta, i que aquesta només els pertany a ells i ells. Hem de confiar. Confiar, fins i tot, que és molt saludable que el nostre nadó vagi frustrant-se en comprendre els límits del seu cos i de les seves possibilitats. Aquest, per a ell, és un gran aprenentatge, i no li podem prendre volent accelerar un procés sense respectar el seu ritme.

Com ella deia; la nostra ajuda, el nostre suport serà estar presents i disponibles per sostenir-lo emocionalment, i la nostra feina serà respectar cada etapa del procés. Podem ajupir-nos amb ell quan ens demana ser a prop nostre… gatejar al seu costat. Ser el suport físic per a on ell pugui escalar.

Continua la lectura de REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II)