Arxiu d'etiquetes: reflexions

REFLEXIONS: Confinament i criança

EL CONTROL D’ESFÍNTERS

Bebé en pañales Stock de Foto gratis - Public Domain Pictures

Vam dedicar una de les trobades virtuals que fem amb les famílies de l’Espai Familiar del Verdum, a parlar del control d’esfínters, és a dir, de quina manera acompanyem als infants quan estan preparats per a deixar el bolquer.

Una mare de l’Espai Familiar, la Melissa mare de l’ Ibay, va compartir amb totes i tots nosaltres un enllaç d’un article que ens va agradar molt i és per això que el deixem a sota.

Fem un petit recull de les idees que ens semblen més rellevants:

– L’infant és el protagonista del seu procés.

– No ens hem de deixar guiar per les pors, les comparacions… Cada infant té el seu ritme i el seu moment.

– El control d’esfínters ve marcat pel desenvolupament físic i cognitiu de l’infant. Per tant, no podem decidir nosaltres quan treure-li el bolquer, de la mateixa manera que no podem intervenir i decidir quan un infant ha de caminar.

– Hi ha senyals que ens poden indicar quan un infant comença a estar preparat: Trobar-nos el bolquer eixut, que l’infant verbalitzi que se sent incòmode amb el bolquer…

– El procés és molt llarg, comença molt abans que ens n’adonem.

– Els infants han de viure aquest procés amb molta naturalitat, per tant, sense pressions, ni retrets, ni elogis. Però sí que s’han de sentir acompanyats.

– Els canvis, les situacions noves i estressants (començar l’escola, un germanet…) poden fer que l’infant visqui una regressió en el seu procés.

Bathroom reading | You have my permission to use this photo … | Flickr

Per acabar, volem afegir que la nostra intervenció ha de ser molt acurada. Hem de ser conscients que, un cop estiguin preparats, seran els qui decidiran quan deixar anar i quan retenir. De fet, és de les poques coses que ells poden decidir. Per això, no podem pressionar ni entristir-nos o alegrar-nos dels seus progressos. Això podria entorpir el procés natural i fins i tot, podria donar pas a obstacles d’àmbit emocional.

Nur i Eva,

Espai Familiar Verdum

Més informació:

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

DESLLETAR EN MOMENTS DE CONFINAMENT?

Un altre dels temes estrella durant aquests dies de confinament és el tema del deslletament.

Tot i que amb les mares del grup de grans (divuit mesos-tres anys) ja feia temps que volíem dedicar una sessió a aquest tema, ara més que mai sorgia la necessitat de fer-ho. Per una banda perquè els infants estan més demandants, i per altra banda perquè sembla tenim més temps per a poder fer-ho.

Va ser una trobada molt bonica, on vam poder compartir els sentiments, les pors i la teta.

Així que avui us volem compartir aquelles reflexions sobre el deslletament que vam tenir.

Sabem que en aquests dies la demanda de teta ha augmentat per part dels nostres fills i filles.

De la mateixa manera que nosaltres estem més inquiets i preocupats, ells també ho estan… i demanen teta. I de la mateixa manera que nosaltres estem més avorrits i angoixats i fem més viatges a la nevera, els nostres infants fan més teta…

Amamantar por primera vez

La teta és molt més que aliment pel cos. La teta alimenta el cor i regula les emocions dels més petits. La teta calma els nervis, i sobretot dona seguretat; què en els temps que estem vivint tant necessitem.

Sabem que la llet materna té molts beneficis per als petits i no tan petits, però que passa quan les mares sentim que ja no podem més, que estem cansades i esgotades, quan comencem a dubtar si volem seguir alletant?

Fa molts anys que acompanyo mares en la lactància, i crec que el més important és poder donar a les mares tota la informació que necessitin a cada pas, perquè així elles mateixes puguin decidir que volen fer i com ho volen fer. Elles són les úniques que poden connectar amb les seves necessitats reals i les dels seus fills i filles. I aquesta per a mi, és la millor combinació per a poder prendre una decisió.

Així què, si ens trobem en aquest moment de sentir-nos angoixades i molt demandades per alletar, és moment de revisar algunes coses, i decidir que volem fer. No podem oblidar que la lactància és cosa de dos, i que per tant qualsevol dels dos podem decidir en quin moment posar-hi el final.

Hem de respectar als nostres infants, però també ens hem de respectar a nosaltres mateixes, la lactància no ha de ser viscuda com una obligació ni com un sacrifici.

El deslletament és un procés que sovint ens connecta amb sentiments contradictoris, gaudim de donar teta i volem seguir, i alhora rebutgem donar la teta i volem deixar-ho ja…

Deslletar requereix un temps previ per a poder reconèixer el nostre desig com a mares i dones i poder respectar-lo.

Continua la lectura de REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA

Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: SORTIM A PASSEJAR!

A l’Espai Familiar del Verdum mantenim contacte amb les famílies virtualment. Ens trobem davant les pantalles dels nostres ordinadors, mòbils, tauletes… I anem compartint, amb la resta de famílies, com estem vivint aquesta situació excepcional. Davant les necessitats i demandes de les mares i pares dels dos grups que acompanyem, mirem d’oferir respostes, recursos i idees que ajudin a fer aquests dies més lleugers i que ajudin, com sempre hem fet, a seguir caminant per aquest preciós procés que anomenem criança.

En aquesta línia, el passat dijous vam comptar amb la Cristina Rey, infermera de l’Agència de Salut Pública que es va oferir a resoldre els nostres dubtes. D’entrada, volem agrair la seva disponibilitat, el seu temps i dedicació. I també, tots els seus consells i recomanacions. Directes i clars. Moltes gràcies Cristina per a confiar que tots i totes volem protegir als nostres infants i per tant no volem arriscar-nos ni exposar-nos. Gràcies per a confiar en el fet que cada família valorarà el que és millor pel benestar del seu infant.

Quines mesures hem de prendre a l’hora de sortir al carrer, amb infants, i a l’hora d’entrar a casa?

La Cristina ens va oferir els consells, que segons el seu criteri, hem de tenir en compte:

Mascaretes: Es recomanen a partir dels tres anys, sempre que l’infant les toleri i no es pugui garantir la distància de seguretat. Ella ens comenta que sinó trobem ningú i estem a l’aire lliure podrien anar sense mascareta. Sempre però, les hem de portar en una bossa amb nosaltres. Però, si és important, posar-les quan no podem assegurar la distància de seguretat o entrem en algun lloc tancat (botiga, CAP…)

Guants: Ens comenta que no és partidària perquè en molts casos els estem utilitzant inadequadament. Proposa fer-los servir només en moments puntuals, i sobretot quan hem de tocar les superfícies o coses, com ara quan anem a comprar, això vol dir en entrar a la botiga i treure’ls en sortir.

Rentar-se les mans: Segueix sent el més important. En sortir de casa i en arribar. Amb aigua i sabó, a consciència, repassant cada centímetre de la mà. I en acabat, aconsella una solució hidroalcohòlica, per a desinfectar.

Continua la lectura de Reflexions: Sortim a passejar! – Espai Familiar Verdum

Reflexions: Límits que cuiden

Des de l’Espai Familiar treballem per acompanyar a les famílies durant el procés de criança, i en aquests dies de confinament les mares i pares comparteixen amb nosaltres que els nadons i infants estan més inquiets i demandants que abans. De la mateixa manera, que els adults i adultes estem més neguitosos, esgotats i transitant per mil emocions.

Des d’aquí apareix la necessitat de parlar dels límits.

Però per què és important posar límits? Per què són tan necessaris?

Si mirem la definició, els límits són una línia real o imaginaria que marca el final d’una superfície o cos. El món que ens envolta està ple de límits, nosaltres com a éssers humans també. Els límits són necessaris per a la vida, per tenir seguretat i per a poder conèixer i relacionar-nos amb el món i les persones que ens envolten.

Posar límits és cuidar dels nostres fills i filles. És part de la nostra tasca, la nostra responsabilitat com a pares i mares.

Podríem pensar que no posar límits, als nostres fills i filles, els farà més lliures i feliços; però això està totalment lluny de la realitat. Fer això seria caure en el llibertinatge, i en l’abandonament dels nostres fills/es. Se sentirien perduts. La llibertat necessita límits.

Tots i totes coincidim que la tasca de posar límits de manera amorosa i cuidada és un dels grans reptes per als pares i mares. Però el món està ple de límits, i aprendre a confrontar-los és senyal d’un desenvolupament saludable de l’infant.

Els nens i nenes necessiten assegurar i reassegurar els límits per a seguir avançant. Si entenem aquest procés com una eina més del desenvolupament, ens serà més fàcil acompanyar als nostres infants.

Quan comencem a posar límits?

I la resposta és: Som límit, vivim en els límits, així que sempre posem límits. Però, segurament fins que els nostres infants no comencin a confrontar-los, no ens adonarem que hem de treballar la manera de posar-los. I aquí comença la feina, la dificultat. Perquè se’ns mouen i desperten moltes emocions.

Posem atenció també per recordar que els nostres infants aprenen de nosaltres. Aprenen del que fem, i no tant del que diem.

I no ens volem oblidar el que ens sembla molt important: Estem limitant l’acció, no a l’infant. Hem de poder veure als nostres fills, més enllà del que hagi passat. I a ells els ha d’arribar aquesta diferenciació: “T’estimo, però el que has fet no t’ho deixo fer, perquè et cuido”.

Aquesta situació és excepcional.

Tot i que tenim estones precioses amb els nostres infants, i ens podem sentir agraïdes per poder baixar el ritme i compartir dies sencers gaudint al màxim d’aquesta situació, també reconeixem que en molts casos i moments estem tots i totes al límit (emocionalment, mentalment i físicament), sobretot a mesura que passen les setmanes.

Com és normal, no sempre estem relaxats i presents per a poder acompanyar i limitar de manera acurada. I, com dèiem, en aquests dies excepcionals, encara menys. La intensitat que estem vivint fa que se’ns disparin els dubtes i les alertes. Tenim por a ser massa estrictes, o potser massa tous. També observem que, a vegades, posem els límits enfadats, potser cridem… Ens molesta que no ens facin cas. Ens esgota haver de repetir mil vegades el mateix. No és fàcil aguantar moltes estones de plors i rebequeries. Per això, a vegades cedim. I quan ho fem, carreguem contra els nens i les nenes. I després, arriba la culpa, sempre atenta per trobar una escletxa per a on colar-se.

Aquesta situació excepcional també ens permet, si volem, ser flexibles amb alguns límits, és a dir, fer una “tregua” amb alguna norma. Aquí estarien recollits aquells límits que no són vitals. Quan diem ser més flexibles, no ens referim a mantenir un límit o cedir, sinó a revisar aquells límits (normes) familiars que hem decidit els adults i adaptar-los a la situació actual.

Per exemple: A casa nostra no saltem al llit. Aquests dies, deixant molt clar que només serà mentre duri el confinament, poden saltar. Hem valorat que era molt més important el moviment dels nostres fills que el matalàs. Quan tornem al carrer, als parcs, a les places… a casa no saltaran al llit.

Com posem els límits?

Compartint amb les famílies, intentem reflexionar sobre el nostre dia a dia, no per a sentir-nos culpables i malament, sinó per a tenir la possibilitat de revisar el què fem i com ho fem.

Coincidim que fem servir massa la paraula. Hem de recordar que els infants ens escolten dos segons i desconnecten, les paraules són dels adults.

Si fem servir la paraula, el missatge ha de ser curt, clar i concís. Sobretot amb els infants més petits. També és important posar-nos a la seva alçada i mirar-lo als ulls. D’aquesta manera, sabrem que ha connectat amb nosaltres i ells ens sentiran a prop.

El límit també el podem posar físicament, amb el nostre cos.

També és molt important entendre que el límit que posem, ha de respondre a l’edat de l’infant i a la seva necessitat evolutiva.

Per exemple: El nostre infant té una fixació amb la porta de la nevera. La vol obrir. Li diem que no. Li tornem a dir que no… Li expliquem que els aliments es faran malbé… I seguim amb llargues argumentacions… Bàsicament el que passarà és que ens anirem cansant i probablement enfadant. Aquí podem fer ús del límit corporal, és a dir, posar la mà a la porta de la nevera o posar-nos nosaltres davant de la nevera per a no deixar-li obrir la porta.

D’aquesta manera l’infant rep el missatge molt més clar, una paraula acompanyada del nostre cos.

Des d’on posem el límit? Com estem, emocionalment, quan ho fem?

La nostra manera d’estar en el límit és clau, hem de sentir que allò que diem té coherència per nosaltres.És a dir, què el que diem, fem i sentim van en la mateixa direcció.

Continua la lectura de Reflexions: Límits que cuiden

REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II)

EL MOVIMENT INFANTIL 0 a 18 mesos

Avui seguirem parlant sobre moviment infantil, però en aquest cas, de les criatures més petites, de 0 a 18 mesos.

La Mireia Garcia Mira ens va acompanyar també amb el grup de famílies amb nadons i ens va ajudar a veure de quina manera podem generar espais de moviment per a ells.

Com ja us vam explicar ahir la Mireia és psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.

Ella ens parla de psicomotricitat relacional, I la defineix, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius, sinó com a moviments naturals i essencials dels nadons en la seva evolució tant emocional com motriu.

Ens va explicar que passar del ventre matern a la verticalitat és un procés molt important, de la mateixa manera que també ho són cadascuna de les etapes d’aquest procés. Els nadons passen d’estar recollits dins l’úter a estar acollits en braços. Després passen a la cintura de l’adult/a i seguidament van de la nostra mà, per acabar fent sols i soles les primeres passes.

Nosaltres, com a mares i pares hem d’acompanyar i potenciar la força innata dels nostres fills i filles i permetre que es vagin separant de nosaltres. Per a poder fer-ho, ells i elles s’han de sentir acceptats i confiança en els adults/es de referència. Aquesta seguretat serà l’impuls que els permetrà anar separant-se per a explorar l’entorn i el món que els envolta. I sabran, gràcies a aquest vincle fort, que poden tornar a nosaltres tantes vegades com ho necessitin, com deia la Mireia, tornar a port, tornar a casa.

Per a afavorir el moviment en aquesta etapa ens adrecem al moviment lliure i a Emi Pikler, qui va apostar per un model en el qual el nadó, al seu propi ritme, aniria conquerint cada nou moviment sense la intervenció de l’adult/a. Tot i que, aquest adult/a, si ha d’estar present per acompanyar emocionalment al nadó i fer-lo sentir segur i estimat.

I com és aquest procés?

La Mireia ens explica que el nadó començaria a terra, cap amunt, i després de molts micromoviments, intents i assajos, aconseguiria donar-se la volta. Un bon dia, després de molts altres intents i assajos que van possibilitant que les cames i els braços de l’infant agafin força, aixecarà el cul… I així, arribarà al gateig, i a sentar-se per ell mateix, a assolir la verticalitat, apuntalant-se amb objectes propers, fins a arribar a mantenir l’equilibri per si sol i fer les primeres passes.

Nosaltres, com a pares i mares, hem de ser pacients. No crear-nos expectatives ni comparar el ritme i els progressos i desenvolupament motriu del nostre nadó amb altres… Entenent que quan el seu cos i la seva ment estiguin preparats, arribarà la conquesta, i que aquesta només els pertany a ells i ells. Hem de confiar. Confiar, fins i tot, que és molt saludable que el nostre nadó vagi frustrant-se en comprendre els límits del seu cos i de les seves possibilitats. Aquest, per a ell, és un gran aprenentatge, i no li podem prendre volent accelerar un procés sense respectar el seu ritme.

Com ella deia; la nostra ajuda, el nostre suport serà estar presents i disponibles per sostenir-lo emocionalment, i la nostra feina serà respectar cada etapa del procés. Podem ajupir-nos amb ell quan ens demana ser a prop nostre… gatejar al seu costat. Ser el suport físic per a on ell pugui escalar.

Continua la lectura de REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II)

REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA

EL MOVIMENT INFANTIL 18 mesos-3 anys

Tal com ús vem explicar, la setmana passada, vam dedicar les nostres trobades on-line amb els grups de famílies que acompanyem al MOVIMENT INFANTIL.

Des de l’Espai Familiar sempre intentem reflexionar i xerrar sobre allò que preocupa a les nostres famílies, i el tema del moviment infantil en els dies que estem vivint és un tema que mereix  escolta i dedicació.

Vam tenir la gran sort de què ens acompanyés la Mireia Garcia Mira, psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.

Un plaer escoltar-la!

La Mireia és una persona propera, amorosa i molt professional. Parla amb un llenguatge molt entenedor i ens va donar moltes idees de com fer de la nostra casa una sala de psicomotricitat.  Meravellóss escoltar-la!

Així que amb el seu permís us expliquem a continuació quina és la seva mirada del Moviment infantil, i que podem fer en aquest dies que els nostres infants estan a casa confinats.

Ella ens va parlar primer de tot de que era la psicomotricitat, en especial la Psicomotricitat relacional. I la va definir, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella ens parla de jocs sensoriomotors, del joc simbòlic, del plaer de caure, de saltar, de córrer, de balancejar-se, de girar… Per tant, no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius.

Amb això ja ens vam fer una idea de què recrear una sala de psico al nostre saló tenia molta més importància que posar coixins i matalassos per saltar.

Primer de tot ens va dir que l’espai havia de ser un espai segur, on l’adult que acompanya a l’infant no ha de ser protagonista, ni director, sinó simplement observador. Hem de poder deixar que surti el desig autèntic de l’infant, perquè pugui explorar-lo i gaudir-lo.

També ens deia que tot i que és molt difícil, no hem de crear expectatives. Potser el nostre fill decideix instal·lar-se a l’hamaqueta que hem preparat i no vol sortir d’allà. Aleshores nosaltres, hem de contenir els nostres impulsos de convidar-lo a provar altres possibilitats, entenent que ara el que necessita és quedar-se recollit.

També, i pensant que farem de qualsevol habitació de la nostra casa aquest espai de psico, ens va explicar que era important obrir i tancar la sessió.

Diferenciant el que es pot fer en aquell espai preparat i segur, del què es pot fer a l’espai quotidià i d’ús diari i personal.

Hem de posar límits i normes d’ús de cada espai, i cal recordar-los que són per cuidar-nos i cuidar el material.

També vam dedicar una estona a parlar de com ha d’estar l’adult col.locat en aquest espai pensat per l’infant i el seu moviment.

Sovint ens crea molt de neguit el tema de no ajudar als infants… Perquè això és tan important?, Que pensarà el meu fill sinó l’ajudo?

És un tema molt bonic per a reflexionar.

Continua la lectura de REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA

Moviment infantil i confinament

Aquests dies parlant amb les nostres famílies sentim que una de les coses que més ens preocupen d’estar a casa amb els infants és el MOVIMENT INFANTIL: que fer?, com fer-ho?, que és important?
Buscant algun article que ens ajudes a reflexionar amb el que és més important en el tema del moviment, hem trobat aquesta joia de l’Alicia Polo, psicomotricista i professional d’Acompanyament Familiar.


“En ocasiones asociamos el juego con materiales y juguetes cuando hemos visto que no se necesitan de materiales que no tengamos al alcance y que el juego que pone en relación auténtica entre hijas, hijos y padres y madres es el juego mediado por el cuerpo. Si estos juegos son vividos con placer compartido, se refuerza el vínculo, la relación y la confianza”

Alicia Polo

Us convidem a llegir-lo!
http://acompanyamentfamiliar.com/…/el-juego-en-la-psicomotr…
Aquest dies seguirem parlant d’aquest tema que ens sembla tant important!