EL MOVIMENT INFANTIL 18 mesos-3 anys
Tal com ús vem explicar, la setmana passada, vam dedicar les nostres trobades on-line amb els grups de famílies que acompanyem al MOVIMENT INFANTIL.
Des de l’Espai Familiar sempre intentem reflexionar i xerrar sobre allò que preocupa a les nostres famílies, i el tema del moviment infantil en els dies que estem vivint és un tema que mereix escolta i dedicació.
Vam tenir la gran sort de què ens acompanyés la Mireia Garcia Mira, psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.
Un plaer escoltar-la!
La Mireia és una persona propera, amorosa i molt professional. Parla amb un llenguatge molt entenedor i ens va donar moltes idees de com fer de la nostra casa una sala de psicomotricitat. Meravellóss escoltar-la!
Així que amb el seu permís us expliquem a continuació quina és la seva mirada del Moviment infantil, i que podem fer en aquest dies que els nostres infants estan a casa confinats.
Ella ens va parlar primer de tot de que era la psicomotricitat, en especial la Psicomotricitat relacional. I la va definir, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella ens parla de jocs sensoriomotors, del joc simbòlic, del plaer de caure, de saltar, de córrer, de balancejar-se, de girar… Per tant, no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius.
Amb això ja ens vam fer una idea de què recrear una sala de psico al nostre saló tenia molta més importància que posar coixins i matalassos per saltar.
Primer de tot ens va dir que l’espai havia de ser un espai segur, on l’adult que acompanya a l’infant no ha de ser protagonista, ni director, sinó simplement observador. Hem de poder deixar que surti el desig autèntic de l’infant, perquè pugui explorar-lo i gaudir-lo.
També ens deia que tot i que és molt difícil, no hem de crear expectatives. Potser el nostre fill decideix instal·lar-se a l’hamaqueta que hem preparat i no vol sortir d’allà. Aleshores nosaltres, hem de contenir els nostres impulsos de convidar-lo a provar altres possibilitats, entenent que ara el que necessita és quedar-se recollit.
També, i pensant que farem de qualsevol habitació de la nostra casa aquest espai de psico, ens va explicar que era important obrir i tancar la sessió.
Diferenciant el que es pot fer en aquell espai preparat i segur, del què es pot fer a l’espai quotidià i d’ús diari i personal.
Hem de posar límits i normes d’ús de cada espai, i cal recordar-los que són per cuidar-nos i cuidar el material.
També vam dedicar una estona a parlar de com ha d’estar l’adult col.locat en aquest espai pensat per l’infant i el seu moviment.
Sovint ens crea molt de neguit el tema de no ajudar als infants… Perquè això és tan important?, Que pensarà el meu fill sinó l’ajudo?
És un tema molt bonic per a reflexionar.
Quan ella ens diu de no ajudar, no vol dir de no estar presents, ni deixar als nens sols o sense mirada, sinó tot el contrari. Parla de no fer cap moviment físic per ells, parla de donar l’oportunitat al nen o la nena de conèixer el seu propi cos.
Parla de deixar-los conèixer els seus límits físics, vivenciar-los i integrar-los. De la mateixa manera que pot explorar i viure l’entorn que l’envolta, i sentir els límits de les coses i de les altres persones.
Ella també ens explica que és important no donar directrius als nens del que han de fer, per no distreure’l d‘aquest moviment autèntic i espontani.
I si ens demana ajuda? Doncs li oferim, ens deia ella, però no fem el moviment per ell o ella.
Ens va posar un exemple: Un infant vol pujar a un matalàs alt. Intenta una vegada i una altra… I no pot. Ens mira. El mirem. Veiem i reconeixem la seva frustració. I posem paraules: – Veig que estàs intentant pujar i que no pots. I també veig que t’estàs enfadant. Ho entenc.-
Aleshores podem establir un diàleg amb l’infant. Li podem demanar què necessita. I podem oferir-li algun suggeriment com ara un coixí que li faci d’escaleta. L’infant agafarà el coixí i pujarà tot sol al matalàs. Haurà aconseguit el seu repte. I això li donarà molta força i confiança. S’empoderarà. Probablement, la pròxima vegada, ell anirà directament a buscar el coixí. I arribarà un dia, que pujarà sense necessitat d’escaleta, i això li proporcionarà el plaer de la conquesta.
Si pel contrari, nosaltres, amb tot l’amor, decidim pujar-lo, el missatge que rep és: “Tu no pots”.
A més, la vivència no ha passat pel seu cos, és a dir, el seu cos i la seva ment no integren l’experiència de què allò està alt.
Que poden fer els nens durant aquesta estoneta de psico? JUGAR! Això és molt important, tal com deia a Mireia, hem de deixar que decideixin que volen fer, perquè es puguin connectar amb el seu desig autèntic. I sobretot recordar que ell o ella és el protagonista d’aquest espai, que ells ens poden demanar a què volen jugar o que volen que fem nosaltres…sovint demanen que els atrapem, o els perseguim, o els menjem… D’aquesta manera els infants connecten amb el seu interior, la seva necessitat i desig d’aquell dia o moment. I busquen la manera de vivenciar-lo.
També ens deia la Mireia, estar disponibles al seu joc, no vol dir que els pares deixin de ser l’autoritat o els responsables de l’espai. I com a tal hem d’estar alerta de posar els límits que cuidin als petits i l’entorn que els envolta.
La Mireia ens va explicar que per muntar aquest sala de psico ens farien falta dos tipus de materials:
Per una banda material tou, que connecta amb l’energia més femenina de maternar, contenir i abraçar. I per altra banda amb material dur, que ajuda a connectar amb l’energia masculina, d’estructures i límits.
Totes dues coses hi han d‘estar presents a l’espai.
I si podem que el material sigui no-figuratiu, és a dir, que aquell material pugui ser qualsevol cosa que el nen vulgui i que no limiti la seva imaginació. Per exemple un xurro de la piscina com a espasa, unes teles en banderes pirates, en faldilles de fada, o teulades de coves…
Altre cosa molt important és avisar als nens quan quedi poca estona ( 5 o 10 minuts) per acabar joc. Això també els ajuda a baixar l’energia.
I per acabar si es pot seria molt bo poder estar una estoneta pintant, fent construccions o amb plastilina… Explicava…Qualsevol activitat artística, que permeti a l’infant passar la vivència del cos a la ment. Accedir a un altre nivell de simbolització, passar el que han viscut i sentit al cos a un pla mental.
I si després d’això puguéssim llegir un conte relacionat amb el joc que han fet, seria rodó.
I per acabar us deixem algunes de les propostes que la Mireia ens va donar.
Propostes de joc a casa amb infants de 18 mesos a 3 anys
– Saltar des del llit de matrimoni a un matalàs a sota. Si tenim un altre matalàs, podem construir una rampa tova (apuntalant-la amb caixes, coixins…). Els infants podran enfilar-se, baixar fent croquetes…
– Fer servir calaixos, caixes grans de plàstic… Cap per avall. Els encanta posar-se a dintre, fer trens, cotxes, vaixells… Ells i elles inventaran les seves aventures.
– Fer túnels amb diverses caixes, amb taules, cadires…
– Oferir teles que possibiliten molts jocs creatius.
– Amb llençols podem: construir un laberint de llençols (corda i llençols), fer hamaques (si no tenim a on collar-les, podem posar-nos un/a adult/a a cada banda, penjar-les a la taula del menjador, o entre dos portes confrontades), arrossegar-los per la casa…
– Si tenim terrat, podem deixar-los jugar entre els llençols quan els estenem.
– Podem construir cabanes amb teles.
– Amb “trapillo” o goma elàstica podem fer una tela d’aranya al passadís. També ho podem fer amb una taula girada.
– Els adults/es podem jugar amb ells i elles a jocs pulsius, de lluita.
Esperem que totes aquestes idees us hagin agradat i que us animeu a provar-les a casa!
Una forta abraçada famílies!
Ja sabeu que ens podeu trobar al correu info@pcverdum.org per a més informació o si necessiteu compartir algun neguit o dubte.
Nur i Eva,
Espai Familiar Verdum