Des de l’Espai Familiar treballem per acompanyar a les famílies durant el procés de criança, i en aquests dies de confinament les mares i pares comparteixen amb nosaltres que els nadons i infants estan més inquiets i demandants que abans. De la mateixa manera, que els adults i adultes estem més neguitosos, esgotats i transitant per mil emocions.

Des d’aquí apareix la necessitat de parlar dels límits.

Però per què és important posar límits? Per què són tan necessaris?

Si mirem la definició, els límits són una línia real o imaginaria que marca el final d’una superfície o cos. El món que ens envolta està ple de límits, nosaltres com a éssers humans també. Els límits són necessaris per a la vida, per tenir seguretat i per a poder conèixer i relacionar-nos amb el món i les persones que ens envolten.

Posar límits és cuidar dels nostres fills i filles. És part de la nostra tasca, la nostra responsabilitat com a pares i mares.

Podríem pensar que no posar límits, als nostres fills i filles, els farà més lliures i feliços; però això està totalment lluny de la realitat. Fer això seria caure en el llibertinatge, i en l’abandonament dels nostres fills/es. Se sentirien perduts. La llibertat necessita límits.

Tots i totes coincidim que la tasca de posar límits de manera amorosa i cuidada és un dels grans reptes per als pares i mares. Però el món està ple de límits, i aprendre a confrontar-los és senyal d’un desenvolupament saludable de l’infant.

Els nens i nenes necessiten assegurar i reassegurar els límits per a seguir avançant. Si entenem aquest procés com una eina més del desenvolupament, ens serà més fàcil acompanyar als nostres infants.

Quan comencem a posar límits?

I la resposta és: Som límit, vivim en els límits, així que sempre posem límits. Però, segurament fins que els nostres infants no comencin a confrontar-los, no ens adonarem que hem de treballar la manera de posar-los. I aquí comença la feina, la dificultat. Perquè se’ns mouen i desperten moltes emocions.

Posem atenció també per recordar que els nostres infants aprenen de nosaltres. Aprenen del que fem, i no tant del que diem.

I no ens volem oblidar el que ens sembla molt important: Estem limitant l’acció, no a l’infant. Hem de poder veure als nostres fills, més enllà del que hagi passat. I a ells els ha d’arribar aquesta diferenciació: “T’estimo, però el que has fet no t’ho deixo fer, perquè et cuido”.

Aquesta situació és excepcional.

Tot i que tenim estones precioses amb els nostres infants, i ens podem sentir agraïdes per poder baixar el ritme i compartir dies sencers gaudint al màxim d’aquesta situació, també reconeixem que en molts casos i moments estem tots i totes al límit (emocionalment, mentalment i físicament), sobretot a mesura que passen les setmanes.

Com és normal, no sempre estem relaxats i presents per a poder acompanyar i limitar de manera acurada. I, com dèiem, en aquests dies excepcionals, encara menys. La intensitat que estem vivint fa que se’ns disparin els dubtes i les alertes. Tenim por a ser massa estrictes, o potser massa tous. També observem que, a vegades, posem els límits enfadats, potser cridem… Ens molesta que no ens facin cas. Ens esgota haver de repetir mil vegades el mateix. No és fàcil aguantar moltes estones de plors i rebequeries. Per això, a vegades cedim. I quan ho fem, carreguem contra els nens i les nenes. I després, arriba la culpa, sempre atenta per trobar una escletxa per a on colar-se.

Aquesta situació excepcional també ens permet, si volem, ser flexibles amb alguns límits, és a dir, fer una “tregua” amb alguna norma. Aquí estarien recollits aquells límits que no són vitals. Quan diem ser més flexibles, no ens referim a mantenir un límit o cedir, sinó a revisar aquells límits (normes) familiars que hem decidit els adults i adaptar-los a la situació actual.

Per exemple: A casa nostra no saltem al llit. Aquests dies, deixant molt clar que només serà mentre duri el confinament, poden saltar. Hem valorat que era molt més important el moviment dels nostres fills que el matalàs. Quan tornem al carrer, als parcs, a les places… a casa no saltaran al llit.

Com posem els límits?

Compartint amb les famílies, intentem reflexionar sobre el nostre dia a dia, no per a sentir-nos culpables i malament, sinó per a tenir la possibilitat de revisar el què fem i com ho fem.

Coincidim que fem servir massa la paraula. Hem de recordar que els infants ens escolten dos segons i desconnecten, les paraules són dels adults.

Si fem servir la paraula, el missatge ha de ser curt, clar i concís. Sobretot amb els infants més petits. També és important posar-nos a la seva alçada i mirar-lo als ulls. D’aquesta manera, sabrem que ha connectat amb nosaltres i ells ens sentiran a prop.

El límit també el podem posar físicament, amb el nostre cos.

També és molt important entendre que el límit que posem, ha de respondre a l’edat de l’infant i a la seva necessitat evolutiva.

Per exemple: El nostre infant té una fixació amb la porta de la nevera. La vol obrir. Li diem que no. Li tornem a dir que no… Li expliquem que els aliments es faran malbé… I seguim amb llargues argumentacions… Bàsicament el que passarà és que ens anirem cansant i probablement enfadant. Aquí podem fer ús del límit corporal, és a dir, posar la mà a la porta de la nevera o posar-nos nosaltres davant de la nevera per a no deixar-li obrir la porta.

D’aquesta manera l’infant rep el missatge molt més clar, una paraula acompanyada del nostre cos.

Des d’on posem el límit? Com estem, emocionalment, quan ho fem?

La nostra manera d’estar en el límit és clau, hem de sentir que allò que diem té coherència per nosaltres.És a dir, què el que diem, fem i sentim van en la mateixa direcció.

Continua la lectura de Reflexions: Límits que cuiden →