Arxiu d'etiquetes: petita infància

REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: LA MORT, EL DOL I LA INFÀNCIA

Espai Familiar Verdum, Reflexions EF, Verdum Famílies, , , ,

Ara fa unes setmanes, una de les nostres famílies explicava que l’àvia de la seva parella havia mort, i que davant d’això es trobava amb alguns dubtes de com afrontar i acompanyar la mort, l’absència i la pèrdua amb la seva filla petita de tres anys.

La mort, molt present en aquest temps de confinament, (sempre) és un tema del qual parlem poc. Possiblement només quan ja la tenim molt a prop i ens donem el permís de pensar-la.

A l’Espai Familiar Verdum tenim la sort d’estar rodejades de grans professionals que sempre estan disposats a compartir la seva saviesa i expertesa.

En aquest cas vam demanar suport a l’Ariadna Salvago, infermera especialista en acompanyament al final de la vida i el dol.

L’Ariadna és una persona molt propera i amorosa, que va estar amb nosaltres durant un matí i ens va donar llum a moltes preguntes.

Parlàvem amb l’Ariadna que la mort encara és un tema tabú en molts sectors de la nostra societat, però és necessari poder parlar d’ella i donar-li visibilitat. Integrar-la com a part de la vida, i del seu cicle natural.

Tenim molt a fer encara com a societat, però professionals com ella que parlen amb tanta humanitat, sentit i amor, ens poden ajudar a obrir camí.

Tal com explicava ella, tots en algun moment de la nostra vida hem estat davant la mort i en situacions de dol. I sabem que la mirada i atenció que posi l’adult a la mort i a la seva vivència, és la que ajudarà a l’infant a poder integrar-la dins seu. A poder veure la mort com a part natural de la vida, i no com una mala jugada o un destí fatal.

PERÒ, COM PODEM AJUDAR ALS NOSTRES INFANTS A NATURALITZAR LA MORT?

Per una banda explicava que és important parlar amb els infants abans que arribi la pèrdua d’algun ésser estimat del nostre entorn. Podem per exemple mirar la natura, les plantes i els animalons que hi ha i els seus cicles vitals… Aprofitar aquests moments i situacions que vagin apareixent, per parlar-ne de manera natural.

Això si, sempre donant la informació justa, “a la carta” com ella ens explica. Perquè la comprensió de la mort i el seu significat es va donant de manera evolutiva al llarg de la vida. Per això hem d’ajustar les nostres respostes a les seves preguntes, veure que volen saber, per no donar ni avançar més informació de la que puguin entendre.

També seria bo reflexionar sobre les nostres primeres experiències de pèrdua, i veure com ens van informar, si ens van deixar participar en els rituals d’acomiadament o inclús veure si ens van allunyar amb la idea de protegir-nos. Perquè això també ens ajudarà a saber com estem nosaltres davant la mort. Sabem, com ja ho hem parlat amb altres temes de la criança, que el nostre sentiment i el que hem viscut com a infants, influeix en la criança i l’acompanyament dels nostres fills i filles.

Durant els dos primers anys de vida els infants reaccionen a l’estat emocional dels adults davant la pèrdua d’un ésser estimat. Per això poden estar més inquiets i expressar el que senten a través d’accions, perquè encara no hi ha paraules suficients. També poden estar més irritables i amb alteracions de la son o la gana.

Pensar que els infants petits no viuen el dol és un mite, i és important donar-los l’espai que ells també necessiten.

En el seu món infantil la mort és l’absència de la persona, i per això poden sentir-se intranquils en la separació de la mare o el pare.

És important que en aquesta etapa la presència de l’adult sigui serena, i en el cas que la situació no ho permeti, i la mare o el pare estiguin anegats per l’emoció, és recomanable buscar algun altre adult de referència que pugui oferir suport i sostenir a l’infant.

No es tracte d’amagar el nostre dolor, podem posar paraules i compartir-lo amb ells, però intentant no desbordar-nos, perquè els infants es podrien espantar. Si els parlem de les nostres emocions, els ajudem al fet que ells també puguin fer, perquè, sabem, ens imiten.

Entre els 3 i 5 anys, els infants van integrant altres conceptes de la mort, com per exemple la seva irreversibilitat. Aquest concepte és important i hem de tenir-lo present per no crear falses expectatives.

També en aquesta edat podem veure com en el seu afrontament poden plorar molt i després estan bé, i és perquè els infants en aquesta etapa encara no poden sostenir el dolor per un temps massa llarg. Encara estan molt connectats amb el present i viuen l’ara a cada instant.

L’Ariadna ens explica que en aquesta edat, és normal que preguntin moltes vegades quan tornarà la persona que ha mort i que necessitin escoltar el nostre missatge moltes vegades fins a poder assimilar-lo.

A través del joc (sovint) també podem veure com els infants estan integrant aquest concepte, i podem obtenir informació de com estan emocionalment només observant les estones en les que apareix el joc lliure i espontani. Els infants, des del joc, representen el que estan transitant emocionalment.

En aquesta edat que el món encara gira al seu voltant, els infants també poden expressar ràbia perquè la persona que ha mort els ha deixat, por a ser oblidats i por a la mort o a què algú altre pugui morir.

COM DONAR LA NOTÍCIA ALS NOSTRES INFANTS?

L’Ariadna ens compartia que aquest és un moment important del procés de dol, i que era important tenir cura de com fer-ho. A continuació us expliquem els punts clau:

Continua la lectura de REFLEXIONS CONFINAMENT I CRIANÇA: LA MORT, EL DOL I LA INFÀNCIA →

REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II)

Espai Familiar Verdum, informació, noves notícies, , , , ,

EL MOVIMENT INFANTIL 0 a 18 mesos

Avui seguirem parlant sobre moviment infantil, però en aquest cas, de les criatures més petites, de 0 a 18 mesos.

La Mireia Garcia Mira ens va acompanyar també amb el grup de famílies amb nadons i ens va ajudar a veure de quina manera podem generar espais de moviment per a ells.

Com ja us vam explicar ahir la Mireia és psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.

Ella ens parla de psicomotricitat relacional, I la defineix, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius, sinó com a moviments naturals i essencials dels nadons en la seva evolució tant emocional com motriu.

Ens va explicar que passar del ventre matern a la verticalitat és un procés molt important, de la mateixa manera que també ho són cadascuna de les etapes d’aquest procés. Els nadons passen d’estar recollits dins l’úter a estar acollits en braços. Després passen a la cintura de l’adult/a i seguidament van de la nostra mà, per acabar fent sols i soles les primeres passes.

Nosaltres, com a mares i pares hem d’acompanyar i potenciar la força innata dels nostres fills i filles i permetre que es vagin separant de nosaltres. Per a poder fer-ho, ells i elles s’han de sentir acceptats i confiança en els adults/es de referència. Aquesta seguretat serà l’impuls que els permetrà anar separant-se per a explorar l’entorn i el món que els envolta. I sabran, gràcies a aquest vincle fort, que poden tornar a nosaltres tantes vegades com ho necessitin, com deia la Mireia, tornar a port, tornar a casa.

Per a afavorir el moviment en aquesta etapa ens adrecem al moviment lliure i a Emi Pikler, qui va apostar per un model en el qual el nadó, al seu propi ritme, aniria conquerint cada nou moviment sense la intervenció de l’adult/a. Tot i que, aquest adult/a, si ha d’estar present per acompanyar emocionalment al nadó i fer-lo sentir segur i estimat.

I com és aquest procés?

La Mireia ens explica que el nadó començaria a terra, cap amunt, i després de molts micromoviments, intents i assajos, aconseguiria donar-se la volta. Un bon dia, després de molts altres intents i assajos que van possibilitant que les cames i els braços de l’infant agafin força, aixecarà el cul… I així, arribarà al gateig, i a sentar-se per ell mateix, a assolir la verticalitat, apuntalant-se amb objectes propers, fins a arribar a mantenir l’equilibri per si sol i fer les primeres passes.

Nosaltres, com a pares i mares, hem de ser pacients. No crear-nos expectatives ni comparar el ritme i els progressos i desenvolupament motriu del nostre nadó amb altres… Entenent que quan el seu cos i la seva ment estiguin preparats, arribarà la conquesta, i que aquesta només els pertany a ells i ells. Hem de confiar. Confiar, fins i tot, que és molt saludable que el nostre nadó vagi frustrant-se en comprendre els límits del seu cos i de les seves possibilitats. Aquest, per a ell, és un gran aprenentatge, i no li podem prendre volent accelerar un procés sense respectar el seu ritme.

Com ella deia; la nostra ajuda, el nostre suport serà estar presents i disponibles per sostenir-lo emocionalment, i la nostra feina serà respectar cada etapa del procés. Podem ajupir-nos amb ell quan ens demana ser a prop nostre… gatejar al seu costat. Ser el suport físic per a on ell pugui escalar.

Continua la lectura de REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA (II) →

REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA

Activitats, Espai Familiar Verdum, informació, Projectes, Verdum Famílies, , , , , , , , ,

EL MOVIMENT INFANTIL 18 mesos-3 anys

Tal com ús vem explicar, la setmana passada, vam dedicar les nostres trobades on-line amb els grups de famílies que acompanyem al MOVIMENT INFANTIL.

Des de l’Espai Familiar sempre intentem reflexionar i xerrar sobre allò que preocupa a les nostres famílies, i el tema del moviment infantil en els dies que estem vivint és un tema que mereix  escolta i dedicació.

Vam tenir la gran sort de què ens acompanyés la Mireia Garcia Mira, psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.

Un plaer escoltar-la!

La Mireia és una persona propera, amorosa i molt professional. Parla amb un llenguatge molt entenedor i ens va donar moltes idees de com fer de la nostra casa una sala de psicomotricitat.  Meravellóss escoltar-la!

Així que amb el seu permís us expliquem a continuació quina és la seva mirada del Moviment infantil, i que podem fer en aquest dies que els nostres infants estan a casa confinats.

Ella ens va parlar primer de tot de que era la psicomotricitat, en especial la Psicomotricitat relacional. I la va definir, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella ens parla de jocs sensoriomotors, del joc simbòlic, del plaer de caure, de saltar, de córrer, de balancejar-se, de girar… Per tant, no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius.

Amb això ja ens vam fer una idea de què recrear una sala de psico al nostre saló tenia molta més importància que posar coixins i matalassos per saltar.

Primer de tot ens va dir que l’espai havia de ser un espai segur, on l’adult que acompanya a l’infant no ha de ser protagonista, ni director, sinó simplement observador. Hem de poder deixar que surti el desig autèntic de l’infant, perquè pugui explorar-lo i gaudir-lo.

També ens deia que tot i que és molt difícil, no hem de crear expectatives. Potser el nostre fill decideix instal·lar-se a l’hamaqueta que hem preparat i no vol sortir d’allà. Aleshores nosaltres, hem de contenir els nostres impulsos de convidar-lo a provar altres possibilitats, entenent que ara el que necessita és quedar-se recollit.

També, i pensant que farem de qualsevol habitació de la nostra casa aquest espai de psico, ens va explicar que era important obrir i tancar la sessió.

Diferenciant el que es pot fer en aquell espai preparat i segur, del què es pot fer a l’espai quotidià i d’ús diari i personal.

Hem de posar límits i normes d’ús de cada espai, i cal recordar-los que són per cuidar-nos i cuidar el material.

També vam dedicar una estona a parlar de com ha d’estar l’adult col.locat en aquest espai pensat per l’infant i el seu moviment.

Sovint ens crea molt de neguit el tema de no ajudar als infants… Perquè això és tan important?, Que pensarà el meu fill sinó l’ajudo?

És un tema molt bonic per a reflexionar.

Continua la lectura de REFLEXIONS: CONFINAMENT I CRIANÇA →