EL MOVIMENT INFANTIL 0 a 18 mesos
Avui seguirem parlant sobre moviment infantil, però en aquest cas, de les criatures més petites, de 0 a 18 mesos.
La Mireia Garcia Mira ens va acompanyar també amb el grup de famílies amb nadons i ens va ajudar a veure de quina manera podem generar espais de moviment per a ells.
Com ja us vam explicar ahir la Mireia és psicomotricista, cap pedagògic i acompanyant de l’escoleta Berimbau (per infants d’1 a 3 anys) i mare de 3 infants.
Ella ens parla de psicomotricitat relacional, I la defineix, tal com diu la paraula, com a la vivència de l’emoció, del cos i de la ment de l’infant. Ella no només parla de moviment, ni entén les propostes únicament com activitats motrius, sinó com a moviments naturals i essencials dels nadons en la seva evolució tant emocional com motriu.
Ens va explicar que passar del ventre matern a la verticalitat és un procés molt important, de la mateixa manera que també ho són cadascuna de les etapes d’aquest procés. Els nadons passen d’estar recollits dins l’úter a estar acollits en braços. Després passen a la cintura de l’adult/a i seguidament van de la nostra mà, per acabar fent sols i soles les primeres passes.
Nosaltres, com a mares i pares hem d’acompanyar i potenciar la força innata dels nostres fills i filles i permetre que es vagin separant de nosaltres. Per a poder fer-ho, ells i elles s’han de sentir acceptats i confiança en els adults/es de referència. Aquesta seguretat serà l’impuls que els permetrà anar separant-se per a explorar l’entorn i el món que els envolta. I sabran, gràcies a aquest vincle fort, que poden tornar a nosaltres tantes vegades com ho necessitin, com deia la Mireia, tornar a port, tornar a casa.
Per a afavorir el moviment en aquesta etapa ens adrecem al moviment lliure i a Emi Pikler, qui va apostar per un model en el qual el nadó, al seu propi ritme, aniria conquerint cada nou moviment sense la intervenció de l’adult/a. Tot i que, aquest adult/a, si ha d’estar present per acompanyar emocionalment al nadó i fer-lo sentir segur i estimat.
I com és aquest procés?
La Mireia ens explica que el nadó començaria a terra, cap amunt, i després de molts micromoviments, intents i assajos, aconseguiria donar-se la volta. Un bon dia, després de molts altres intents i assajos que van possibilitant que les cames i els braços de l’infant agafin força, aixecarà el cul… I així, arribarà al gateig, i a sentar-se per ell mateix, a assolir la verticalitat, apuntalant-se amb objectes propers, fins a arribar a mantenir l’equilibri per si sol i fer les primeres passes.
Nosaltres, com a pares i mares, hem de ser pacients. No crear-nos expectatives ni comparar el ritme i els progressos i desenvolupament motriu del nostre nadó amb altres… Entenent que quan el seu cos i la seva ment estiguin preparats, arribarà la conquesta, i que aquesta només els pertany a ells i ells. Hem de confiar. Confiar, fins i tot, que és molt saludable que el nostre nadó vagi frustrant-se en comprendre els límits del seu cos i de les seves possibilitats. Aquest, per a ell, és un gran aprenentatge, i no li podem prendre volent accelerar un procés sense respectar el seu ritme.
Com ella deia; la nostra ajuda, el nostre suport serà estar presents i disponibles per sostenir-lo emocionalment, i la nostra feina serà respectar cada etapa del procés. Podem ajupir-nos amb ell quan ens demana ser a prop nostre… gatejar al seu costat. Ser el suport físic per a on ell pugui escalar.
Segurament haurem de treballar les nostres pors. La por a que el nostre nadó caigui, es colpegi… I recordar que aquestes pors són nostres i que hem d’intentar comprendre que és necessari que el nostre petit vivenciï els límits per si mateix. Aquests cops i caigudes seran l’aprenentatge necessari perquè el nadó vagi ajustant els seus moviments.
Recordem que això no vol dir no fer de l’espai un espai segur, aquesta és la nostra feina i responsabilitat.
La Mireia també ens recomana vestir als nadons amb roba còmoda, que permeti llibertat absoluta de moviments (malles, xandalls…). I també que els nadons vagin descalços sempre que sigui possible, i si no pot ser, buscarem sabates molt toves.
Una altra cosa que a vegades ens costa com a pares és a on posar als bebès quan els volem deixar, a terra. Ella ens deia que el terra per a on s’han de moure els nadons ha de ser dur., perquè sobre superfícies toves els nadons senten molta inestabilitat.
Igual que amb les propostes d’infants més grans, oferirem material dur i tou.
Per una banda material tou, que connecta amb l’energia més femenina de maternar, contenir i abraçar. I per altra banda amb material dur, que ajuda a connectar amb l’energia masculina, d’estructures i límits.
Totes dues coses hi han d‘estar presents a l’espai.
I si podem que el material sigui no-figuratiu, és a dir, que aquell material pugui ser qualsevol cosa que el nen vulgui i que no limiti la seva imaginació.
PROPOSTES DE JOC A CASA PER INFANTS DE 0-18 MESOS:
– Túnels per a on passar gatejant, especialment per aquells nadons que han saltat aquesta etapa. Per animar als infants podem jugar amb ells i passar també pels túnels. Aquests poden ser comprats o fets a casa amb taules, cadires i fins i tot les nostres cames poden servir. Podem utilitzar, també, la taula de planxar sostinguda per dues cadires.
– Teles. Per gronxar-se, per a fer arrossegaments. També els podem fer servir per a jugar a amagar-nos, a perseguir-nos, a preguntar a on és. Aquests jocs són molt necessaris per anar traspassant l’etapa d’angoixa per separació a on a poc a poc els infants van comprenent el concepte de permanència, és a dir, que encara que no veiem un objecte, aquest pot estar present. El mateix passa quan l’infant va entenent que encara que la mare marxi, desaparegui de la seva vista, tornarà.
– Rampes dures, sòlides. Són més fàcils d’escalar en aquesta etapa. Podem fer-les amb la taula de planxar, amb una estanteria, una porta…
– Les rampes toves serviran per a baixar fent croquetes.
– Els calaixos, caixes grans i cubs són imprescindibles. Jugaran a entrar i sortir, escalar, gatejar… Serà un recurs que agrairan molt.
– Al llit gran podem fer jocs de caure, d’agafar-los i deixar-los anar. Podem aprofitar per anar anomenant les parts del cos: – Ah! Ho tens tot! Els dos braços, les dues cames, el cap… Els infants, en caure, senten que es descomponen i així els fem saber que estan sencers i van adquirint consciència corporal.
– Massatges: Aquests els farem amb l’objectiu de connectar amb el cos. La finalitat no és la de relaxar-se d’entrada. De fet, probablement, al principi serà difícil i haurem de buscar estratègies que incloguin el joc, com ara dibuixar una carretera al seu cos i fer passar un cotxe, fer un caminet per on passen les formiguetes, podem cantar cançons, fer contes… La idea és vincular-nos a través del tacte i a poc a poc, els nadons aniran connectant amb la seva calma i aniran afluixant i agraint aquestes estones compartides.
– Hi ha nadons que necessiten dinàmiques d’expansió. De deixar anar. D’anar cap a fora. Per a ajustar-nos i donar resposta a aquesta necessitat, podem oferir bols amb llenties o arròs… Deixar que els llencin, que els impulsin cap a tot arreu. També podem posar paper d’embalar o estovalles a terra i oferir pintures de cos, no tòxiques, perquè les toquin, es pintin…
Estem molt contentes i molt agraïdes d’haver convidat a la Mireia i per la seva generositat i alegria. Les famílies van prendre notes de les seves aportacions i crec que tots i totes vam aprendre moltíssim!
Gràcies Mireia!
No deixeu de visitar l’escoleta Berimbau, a Gràcia, i el seu preciós projecte! Per a més informació podeu clicar en el següent enllaç:
Ja sabeu que ens podeu trobar al correu info@pcverdum.org per a més informació o si necessiteu compartir algun neguit o dubte.
Salutacions i petons, que volen lliures, per a tothom!
Nur i Eva,
Espai Familiar Verdum